“La dispersió és una mesura excepcional que s’aplica únicament als presos polítics”

Actualment, més de 400 preses polítiques, la gran majoria basques, pateixen la política de dispersió penitenciària que apliquen els estats espanyol i francès, que les desterren a centenars o milers de quilòmetres de casa. Les seves famílies i amistats han de pagar els costos emocionals i econòmics de l’allunyament, fins i tot amb la mort en accidents de trànsit. Els col·lectius de solidaritat i suport a les preses consideren la política de dispersió com una venjança i un càstig social. Parlem amb Aroa Lasa, una de les múltiples testimonis d’aquesta política penitenciària.

Com definiries la dispersió, breument, a algú que no sàpiga dela seva existència?
És una mesura excepcional de la política penitenciària que s’aplica únicament als presos polítics. Consisteix en l’allunyament de la persona presa del seu lloc d’origen i del seu entorn amb l’objectiu d’aïllar-la, de despolititzar la seva lluita i de minar-la psicològicament. A més, constitueix un càstig afegit tant per a la persona que està presa com per a la seva família i amics.

En el teu cas, quant temps inverteixes cada vegada que et desplaces per visitar-lo, entre anar i tornar, i de quant temps disposes per estar amb ell?
Actualment, estic de baixa per maternitat i això ens permet fer les tres visites de la setmana. Des que ha nascut la nostra filla Sua, hi anem un dia abans de la visita i tornem l’endemà. Passem cinc dies per fer dues visites de 45 minuts durant tres dies. Cada dia de visita, passem aproximadament quatre hores dins del recinte penitenciari, de vegades més… entre controls i sales d’espera. Els dissabtes, les visites són tres sessions de mitja hora. Tot i això, hem de sortir i tornar a entrar tres vegades passant per l’arc del control de seguretat.

Abans de néixer la Sua, hi ha hagut moments en què, per motius laborals, solament he pogut fer la visita del dissabte. És a dir, feia 821 quilòmetres per estar una hora i mitja amb ell. La Sua i jo viatgem en tren. El viatge dura sis hores fins a París, però, per traslladar-nos de París a Fresnes, hem d’agafar dos autobusos i el trajecte s’allarga una hora i vint minuts més.

Quan fas les visites a la presó, reps un tracte diferent que la resta de visites per ser familiar d’un pres polític?
A l’Estat espanyol, sí, és així. A l’Estat francès, mai m’han escorcollat ni registrat, encara que el tracte sigui hostil i, de vegades, més complicat pel fet de no parlar francès.

Explica’ns com condiciona la teva vida el fet que el teu company estigui pres lluny de casa.
Si el fet de tenir el teu company pres ja et condiciona la vida, imagina’t què suposa tenir-lo a 800 quilòmetres. A escala personal, la dispersió afecta gairebé tots els aspectes de la meva vida: en l’àmbit laboral, econòmicament, en la nostra relació sexe-afectiva, en la gestió del meu temps i elmeu oci, en el meu equilibri emocional, etc. De vegades, sento que haig d’estar constantment lluitant contra els danys col·laterals que crea la dispersió i mantenint-me forta per fer front a la situació. Ara que hi ha la Sua, encara més.

Canvien les prioritats… Al cap de dos dies de tenir la Sua, estava recorrent jutjats i comissaries perquè li concedissin el permís de visita. Entre funcionàries no gaire amables i policies que li feien moixaines… amb tot el subidónhormonal… Van ser moments durs, no deixava de pensar que havia d’acabar la paperassa perquè la Sua pogués conèixer el seu pare. Tenia dinou dies quan va viatjar per primera vegada. Acaba de complir quatre mesos i ha estat cinc vegades a París. En total, ha recorregut més de 8.200 quilòmetres, amb tan sols quatre mesos de vida.

Com t’afecta la dispersió en l’àmbit emocional?
Hi ha dies en què sento molta impotència i ràbia. Cada vegada més… No entenc com pot ser que, després de més de 25 anys i setze morts per la dispersió, seguim en la mateixa situació. M’entristeix veure que no hi ha una determinació institucional envers els drets humans dels presos polítics bascos.

De tota manera, encara que siguem víctimes d’una violència d’Estat, sé on i com vull estar. Sé que continuarem recorrent els 800 quilòmetres que ens separen de París per estar amb el meu company i que ho farem alegres i combatives.

Quins creus que són els objectius que persegueixen els estats amb aquesta política? Penses que realment aconsegueixen els seus propòsits?
L’Estat vol afeblir la persona presa en diferents aspectes. En l’aspecte personal, allunyant-la del seu entorn natural, de la seva família, dels amics… Busca l’aïllament i el sentiment de solitud. En l’aspecte polític, la dispersió busca desarrelar les persones del sentit de la lluita que les ha portat a la presó, tractant-les com a delinqüents i marginant-les de l’actual moment polític.

Actualment, l’Estat espanyol està funcionant amb una lògica de vencedors i vençuts, basant-se en la venjança com a resposta a la situació dels nostres presos polítics. Això es veu molt clarament en tot el que concerneix els presos greument malalts.
Durant el temps que fa que visito el meu company, he pogut sentir la gran fortalesa dels familiars que, amb gran dignitat i moltes dificultats, intenten minimitzar els objectius de l’Estat amb la política de dispersió.

Per què creus que s’hauria d’acabar amb aquesta política penitenciària i què fa falta perquè això succeeixi?
L’actual política penitenciària és una pràctica inhumana envers els drets humans de qualsevol persona. A més, en el moment polític en què ens trobem, l’acostament dels presos a Euskal Herria seria un pas decisiu en la cerca de vies per desbloquejar el procés de pau.

Crec que, en aquest moment, la majoria social d’Euskal Herria està demanant que s’acabi amb la dispersió i el que fa falta és que les institucions responguin a aquesta demanda amb responsabilitat.

* La informació completa d’aquest reportatge la pots trobar a l’edició en paper de la Directa 399. Subscriu-t’hi aquí.